dilluns, 30 de setembre del 2013

2. Comencem

Dijous al matí.
Emocionats, neguitosos, encuriosits... ens trobem a la Delegació d'Infància de la Generalitat a Girona. Allà faríem els tràmits necessaris i recollirem a la personeta que compartirà amb nosaltres un tros del camí.

Els nens de casa ens hi volien acompanyar, emocionats amb la novetat. Tots teníem ganes de veure-li la carona!



Va arribar en silenci, adormida. 
Una preciositat de nena de tres dies de vida.
La duia una educadora, que ens va explicar una mica com havia estat el camí des de l'hospital fins allà on érem, amb el cotxe. I ens va entregar també un petit informe de l'hospital. Això i poc més és tot el que vam saber dels seus orígens.

Es fa difícil descriure, ara que ja han passat alguns dies, tot el que vam sentir en aquell moment. 
Recordo sobretot una mena de pressa per tocar-la, per olorar-la... per donar-li la benvinguda a la seva vida i a la nostra.

Amb tanta delicadesa com vaig saber, la vaig col·locar a la motxilla portanadons, i ella, ben adormida s'hi va acomodar suaument. Ja podíem marxar, ja que els papers estaven en ordre, i tot el que calia parlar també estava dit.

Seguirem en contacte amb la Fundació, que ens aniran acompanyant de prop, amb una tècnica de referència per a qualsevol dubte o cosa que pugui passar. No hem de perdre de vista que nosaltres tenim la guarda d'aquesta nena, que la custòdia ara mateix és de la Generalitat.

Començava, ara si l'aventura de l'acolliment!
I.

divendres, 27 de setembre del 2013

1. Preparant-nos

Després d'un procés d'alguns mesos d'entrevistes, formació, lectures i fins i tot d'alguns moments de dubtes, nosaltres estàvem a punt. A cada trobada amb els tècnics de la Fundació AD'IS apreníem i enteníem alguna cosa nova.

Un vespre passejant per Girona, poc després d'haver-nos decidit, vam rebre "una senyal". Vaig trobar pel carrer una petita manta de tots colors. Una preciositat. A tots dos ens va semblar que havíem pres la bona decisió, volent ser família acollidora.

Un cop feta la validació i tot el conjunt d'entrevistes, ja sabíem que en qualsevol moment podríem rebre una trucada amb la proposta de rebre un nadó a casa, per un temps indeterminat.

A mesura que passaven els dies, sentíem una espera incerta, una mena de barreja de ganes i també de sensació de que voler que no faci falta... Poc a poc arrivaben a casa estris que seran necessaris i que jo mig preferia preparar un cop arribés l'infant a casa... però mica a mica, anava passant: uns biberons, xumets, robeta, una motxilla portanadons, algun bolquer...

Un moment màgic va ser quan una bona amiga que em deia que havíem de tenir a casa nostra de seguida un moisès, que sense un llitet, no arribaria el bebè... i jo pensava que no tenia cap importància, perquè volem compartir el nostre, de llit amb la criatura... Però ella va insistir. Tant, que un dia ja tard a la nit vam anar a recollir-lo. I el vam deixar muntat allà al costat del nostre llit... i va semblar que efectivament, ja tot era a punt.

I ho devia estar, perquè la trucada arribava just l'endemà matí, un dimecres ben assolellat. 

Hi ha un bebè que necessita acolliment urgent. 
Quin salt al cor!

Dic que si, immediatament, i se'm fa curiós escoltar el comentari, "que bé, que ràpida la resposta!" No calia comentar-ho entre nosaltres. Com deia al principi del post, estàvem a punt. I es tractava d'un bebè de 2 dies, no era cosa de fer-lo esperar...
I.