dijous, 12 de desembre del 2013

22. Camins

Cada dia que passa veiem la M. més gran, més riallera, més connectada.

Fa una il·lusió tremenda veure com creix, malgrat el que deu trobar a faltar -sense cap dubte-... la separació de la seva mare ni em puc imaginar com deu quedar gravada a l'ànima.
I reconforta saber que tot el que li anem donant cada dia, és un bàlsam i un bagatge curatiu.


Ja és molt fàcil saber quan té son, quan té gana, quan vol estar estirada per moure les cames lliurement... De fet, tot sovint, només amb un creuament de mirades ja ens ho expliquem tot. 
Perquè també nota si tinc un mal moment, o si estic enfadada, i m'ho fa saber. Igual que si fa estona que no estem juntes, que em rep amb un somriure d'orella a orella...

Des del primer dia sabem que l'experiència d'acollir una criatura té un principi i un final. I que la M. un dia marxarà. Ara ja sembla força clar que el seu destí és als braços d'una nova família, una d'adoptiva. 

El moment de sentir a l'altre costat del telèfon que ja tot va prenent forma ha estat... com ho diria... curiós. Una barreja de "oh que bé!" amb "oh, això vol dir que aviat...". 

Ah, però tenim molts dies per davant, encara. 
Moltes coses per compartir. 
No en desaprofitarem cap ni un, ni ella ni nosaltres!